Aprendre sense esforç és una quimera. Mai com ara la societat demanda exigència, autoritat, valors i alhora els models que se’ls ofereixen en els mitjans de comunicació són tot al contrari. El model que es proposa és no renunciar a res, fer el que vingui més de gust, buscar el plaer immediat.
Una ràpida mirada a aquestes propostes i és fàcil veure que queda poc marge per la solidaritat. Si tot allò a què aspirem és al plaer, a l’immediat, a satisfer el gust com a finalitat última difícilment hi ha espai per el que sofreix, el que esta sol, per al malalt, etc.
L’esforç, el treball continu, sacrificat és el que donarà maduresa i satisfacció als nostres fills per tant educar-los en la fortalesa i en l’esforç és tasca principal. I perquè entenguin que la seva vida és esforç han de saber que la seva vida serveix per a alguna cosa; que encara que es vegin amb poques qualitats i les coses els costin la seva vida té una missió i un valor intransferibles.
La persona que no vol millorar, que és egoista, que busca sols el plaer, no té motius per desenvolupar la virtut de la fortalesa perquè és indiferent al bé.
En els ambients educatius es parla molt de l’esforç, i sovint s’entén en termes del treball intel•lectual. Això és cert, però fins a cert punt. L’esforç té un paper més vital que el simple èxit acadèmic. En realitat, és un factor fonamental per assolir la maduresa com a persona. El futbol, com a qualsevol altra activitat a la vida, també és víctima d’aquesta manca de cultura de l’esforç.
No hay comentarios:
Publicar un comentario